Bohuslav REYNEK

.
Moins de feuilles, plus d’étoiles

papillotent dans les arbres.
Le rameau de la vie
intérieure a forci.
.
Les racines de la beauté cachée
boivent longuement aux eaux de l’âme.
Réconciliée et condensée scintille
la tristesse de la solitude.
.
Fruit du désir, la maison blanche du renoncement

avec ses murs de givre là haut.
Le fouet de l’hiver – ses nœuds d’étoiles dans les ténèbres –
me force à entrer.
.
.
.

.
.
.
Più casci, menu stiddi
ad uchjità 'n i frundami.
U ramu di a vita
interna hè criusciutu.
.
I radichi di a billezza ascosa
biini lungamenti l'acqui di l'ànimi.
Appaciàta è pretta spiriighja
a tristezza 'lla sulitùdina.
.
Fruttu di u disiriu, a casa bianca di u rinunciamentu
incù i so mura di cotru culà 'nsù.
A staffila di u 'nguernu – i so noda di stiddi 'n a bughjura –
mi boca
ch'e intrissi.

.
.
.
.
in --- Sebta Samot --- (semence des solitudes) --- 1936

.

trad Paul Guillon / Klara Jelinkova

.

.

vu sur le blog de Fayçal – ici –

.

technorati tags: